Estiu 2022
Fa un parell de setmanes vaig fer una petita escapada a dos llocs que tenia pendent anar-hi arran de diferents qüestions que havia estudiat aquest últim any de carrera, sens dubte el millor pel que fa a continguts. Per una banda, volia anar a veure el memorial a Walter Benjamin a Portbou. El meu TFG es va centrar força en ell i m’impacta que se suïcidés a Catalunya. L’altra cosa que volia anar a veure era algun castell càtar, especialment el de Montsegur. Tant Benjamin com els càtars se m’han quedat enquistats a una part del cervell i em sembla que s’hi quedaran per molt de temps si no per sempre.
El motiu de visitar aquests dos llocs en el mateix cap de setmana va ser purament logístic: ja que Portbou està cap al nord aprofitava l’embranzida per pujar fins al Rosselló i després virar cap als Pirineus aragonesos en territori francès, cap a Montsegur. Més endavant em vaig adonar que hi havia quelcom de fons que unia aquests dos objectius: que la presa de consciència sobre el mal porta a la recerca del bé.
Un amic m’havia descrit Portbou com un autèntic poble fronterer. Un poble de pas amb gent estranya i no gaire cuidat perquè ningú s’hi queda gaire temps. Envoltat de les últimes reminiscències dels Pirineus i enfocat a una badia preciosa el contrast entre allò humà i allò natural fa autèntica feredat. Si aquest poble és encara avui el lloc perfecte per suïcidar-se no vull imaginar-me’l el 1940 quan Benjamin i molta altra gent que fugia del nazisme el va haver de travessar.
Potser per això el lloc més bonic del poble és el cementiri que sembla que ell mateix es llenci des de la roca cap al mar. De fet, a Portbou tot es llença cap al mar amb un impuls de mort. El memorial a Benjamin il·lustra perfectament això. Es troba a l’entrada del cementiri i es tracta d’un polígon de quatre costats amb unes escales que baixen cap al mar. L’únic que impedeix al visitant seguir caminant fins a saltar al buit és un vidre brut que et torna el teu reflex. Baixar les escales amb el soroll del metall en xocar contra els teus peus tot dins el túnel que forma el polígon és sorprenentment semblant a com m’havia imaginat el camí al purgatori. Tornar a pujar, enlluernat pel sol que entra per l’entrada del túnel és literalment caminar cap a la llum, ascendir cap a algun lloc incert però segur que bo.
Em va fascinar l’escultura, no se’n podia haver fet una de millor. Lliga perfectament l’obra de Benjamin amb la seva vida; la seva vida i la seva mort. De fet, la vida i la mort en general queden perfectament sintetitzades com a principi i final d’un camí que només pot ser de pujada o de baixada, però mai pla. I en el que l’amenaça de la caiguda al buit, de la mort, és sempre present.
Passant a la banda càtara del viatge, potser tinc una actitud poc actual, però el misticisme que envolta aquesta heretgia em pot. Els primers dos castells que vaig anar a veure eren a una hora de Perpinyà, el de Querbús encara en comarques catalanes, el de Perapertusa just a l’altra banda de la frontera amb Occitània. Des de cadascun dels castells es veu l’altre i junts controlen tot l’espai des del Mediterrani fins als Pirineus. Tots dos són un tipus de castell anomenat “niu d’àguila” que bàsicament vol dir que si arriben a construir la paret un centímetre més enllà els hagués caigut daltabaix de la muntanya.
A les nou del matí em vaig plantar al castell de Perapertusa. Aquest castell es trobava dins el comtat de Besalú i, per tant, a partir del segle XII del de Barcelona. Estava regentat per Guillem de Perapertusa primer excomunicat i després sotmès als francesos en la croada contra els albigesos. El castell va ser clau durant molts anys com a fortalesa de defensa dels francesos contra els comtats catalans i la Corona d’Aragó fins que el 1659 amb el tractat dels Pirineus perd la seva condició d’emplaçament fronterer i així la seva importància estratègica.
El castell, que s’estén tres-cents metres dalt de tot de la muntanya, dóna una vista privilegiada de tota la zona. En anar-hi d’hora vaig poder visitar-lo sol. L’èxtasi era gran i anava corrent d’una banda a l’altra al·lucinant. La bellesa increïble d’un castell en runes dalt d’una muntanya des d’on es veu tot el Rosselló és tal que un no pot pensar el castell sinó com una relíquia, com quelcom material que amaga quelcom màgic en algun racó. Per això – i això sempre passa amb les coses realment boniques – estar-s’hi dues hores produeix el mateix efecte que estar-hi dos minuts. La contemplació d’aquest tipus de monuments, com també passa amb paisatges paradisíacs, és absolutament inútil, es basa a buscar-hi quelcom superior, màgic, ultramundà; que evidentment mai apareix. L’esperança de trobar-ho és el que ens produeix plaer.
Una sensació similar vaig tenir al castell de Querbús, però allà, ja més acompanyat, l’impacte no va ser tan fort. Tenint en compte que era el primer 11 de setembre en molts anys – potser de la meva vida – que no anava a cap acte de la diada em va sorprendre gratament descobrir que des de la finestra que es troba just sobre la porta d’entrada al castell es veia el Canigó. Des d’aquest moment vaig decidir moure’m pel castell amb el tríptic informatiu agafat de tal manera que tothom veiés la senyera que n’indicava l’idioma. A partir d’això vaig tenir la sensació que tothom em mirava amb més respecte. Al cap i a la fi, era l’únic del lloc que encara era al seu país.
Querbús, amb un caràcter molt més marcat de fortalesa defensiva, va ser l’últim castell on hi va haver càtars un cop ja acabada la croada per perseguir-los. La seva desfeta més que la fi del catarisme com a heretgia, que es podria situar al castell de Montsegur, significa la desfeta material dels “bons homes”.
A dues hores de Querbús, al departament de l’Arieja, a la primera muntanya dels Pirineus aragonesos s’hi troba precisament el castell de Montsegur. Aquest castell em resultava una visita obligatòria en la meva primera aproximació al país càtar perquè va ser amb ell que tot va començar. A La cruzada contra el grial d’Otto Rahn, pren una gran centralitat tant aquest castell com la vall principal del País de Foix on es troba. La desfeta de Montsegur el 1244 es considerarà la fi de la croada contra els albigesos i, per tant, la desfeta dels càtars com a heretgia que disputa l’hegemonia religiosa a l’Església catòlica a Occitània. Per Occitània com a país significarà la caiguda cap a l’òrbita francesa per desgràcia dels comtats catalans amb presència al país d’Oc.
A Otto Rahn li agrada molt Montsegur perquè la llegenda diu que en la seva desfeta dos pagesos van baixar per la carena de la muntanya en possessió del Sant Grial i el van amagar al bosc de la zona. El Sant Grial tot i que des de la pel·lícula d’Indiana Jones molta gent pensa que es tracta de la copa amb què va veure Crist al sant sopar, més aviat es tracta d’un símbol de Déu com a existent i com a ésser que es preocupa, sigui en el sentit que sigui, d’aquest món. La pedra filosofal, pedra del saber total, podria ser un exemple de Sant Grial.
Per aquest motiu, durant molts anys Montsegur va ser centre de peregrinació esotèric. Des de les administracions locals es va desincentivar aquesta manera d’apropar-se a les seves relíquies medievals.
La història del castell comença per l’arribada, que és el final. A l’inici del camí d’ascens cap al Pog (penyal en occità) de Montsegur, un cartell t’indica que en l’esplanada que estàs a punt de creuar es van cremar a més de 225 càtars que mai van voler renunciar a la seva fe.
Quan l’1 de març de 1244 es va acabar el setge de Montsegur els croats francesos van donar quinze dies als càtars per marxar del castell i pensar si juraven fidelitat a Roma o si, per contra, es mantenien fidels a l’heretgia i, per tant, es disposaven a ser cremats a la foguera. D’entre 500 i 600 persones que estaven vivint al castell el nombre de cremats indica a part d’una atrocitat, què va significar el catarisme en una infinitat de sentits.
Per això em va impactar que una noia decidís estirar la tovallola a l’esplanada per fer la migdiada. Aquesta imatge em va fer pensar en mi banyant-me a la platja de Portbou després d’haver visitat el memorial a Walter Benjamin. No sé si això és un problema o no, però de totes maneres tinc la sensació que no acabem de saber recordar. Potser té una manera molt més coherent de recordar els càtars un penjat que ve a veure si troba el Sant Grial per Montsegur que un jubilat amb barret d’explorador que ve a fer unes fotografies al castell per ensenyar-les als amics.